Memòries d’una feminista (I i II)

Primea part de l’article publicada en el número 149 de L’Agulla
Segona part de l’article publicada en el número 150 de L’Agulla

Magda Tomàs
Memòries d’una feminista: Col·lectiu de Dones en l’Església (I)

La discriminació que al llarg dels segles hem patit i encara avui patim les dones arreu del món, tant en la societat com en les religions, vulnera els principis d’igualtat de drets i del respecte que s’ha de tenir a la dignitat humana. Així, doncs, ens trobem davant un fet que atempta la justícia i que és denigrant per a la meitat del gènere humà.

D’una forma o altra, totes les religions han estat, i encara ho són, les millors aliades del masclisme a l’assumir uns principis i unes lleis que fan desprendre d’unes interpretacions doctrinals expressades amb conceptes i valoracions basats en la desigualtat entre homes i dones: una jerarquització que concedeix poder, mestratge, responsabilitat, prestigi, seguretat i fins i tot la “representació” del “sagrat” al baró, mentre que cap d’aquests atributs es consideren “inherents” al femení. I tot s’atribueix a una suposada voluntat originària i immutable de Déu. I a partir d’aquí el tancament és total.

Cal desmitificar aquest discurs sexista. Contrastar-lo amb l’Evangeli provoca desinterès, descreença i refús envers una institució que sembla, aparentment, haver renunciat a la “novetat” del Missatge de Jesús, allunyada de la Comunitat d’iguals que Ell ens proposa i va viure intensament en la seva vida mortal: ”Però vosaltres no us feu dir “rabí “, perquè de mestre només en teniu un i tots vosaltres sou germans i germanes; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un que és el Crist.” (Mt 23,8-10).

I nosaltres, dones creients i seguidores de Jesús, en tots els temps i èpoques, hem intentat ser fidels a aquest missatge de germanor, treballant per assolir aquesta Comunitat d’iguals, en paritat, i dipositària tota ella del mandat de Jesús sense cap connotació sexista. I per aconseguir-ho, arreu del món cristià, han sorgit diferents grups femenins amb compromís seriós i actiu per a superar aquesta situació marginal, discriminatòria i gens evangèlica.

Així, l’any 1986, a Catalunya, es va formar el Col·lectiu de Dones en l’Església. Ens vam reunir, per primera vegada, al local de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), convidades per la seva directora, Maria Martinell. L’objectiu era aprofundir en la situació de les dones en l’Església. Ens hi vam aplegar: Francina Planes, M. Antònia Aragay , M. Rosa Recasens, Sefa Amell, M. Teresa Josa, Montserrat Cañís, Montserrat Grau, Assumpta Carbona, Aurora Aubac i Magda Tomàs. Dones de diferents llocs i ambients, però totes sensibilitzades per la situació de les dones al món i sobretot en l’Església, on ens sentíem incòmodes i tractades injustament.

Aquest descontentament general en l’Església oficial catòlica, entès com un lloc marginal i infravalorat per a les dones, va fer que arreu sorgissin moviments feministes cristians contestataris. Una mica abans que nosaltres ho va fer el Foro de Estudios para la Mujer, a Madrid; més tard el grup Mujeres y Teología, també a Madrid, el mateix any que el Col·lectiu de Dones en l’Església (1986); una mica més tard es va formar Arnasatu a Bilbao, Mulleres Cristiás Galegas a Santiago de Compostela, Católicas por el Derecho a Decidir(1996) a Espanya i països de l’Amèrica Llatina; i Creients i Feministes a les Balears, mentre que a València i Andalusia van anar sorgint altres iniciatives amb els mateixos objectius.

L’objectiu general era clar: aconseguir la paritat en drets i deures entre homes i dones en l’Església catòlica. De seguida es va veure que era prioritari l’expansió del nostre pensament i de la nostra causa a través de la paraula (reunions i cursos de formació), de la lletra impresa (articles, revista) i de la participació en totes aquelles trobades de dones inquietes i preocupades per la situació femenina que s’organitzessin arreu del món.

Molt aviat connectàrem amb l’Església evangèlica a través de Manolita Fuentes, en aquell moment molt vinculada al Fòrum Ecumènic de Dones Cristianes i molt sensible a la causa ecumènica. Per tant, una altra prioritat des del principi va ser l’ecumenisme, pel qual vam treballar assíduament juntament amb altres dones de diferents confessions cristianes: evangèliques, anglicanes i ortodoxes.

Se’n va parlar amb dones de distintes congregacions religioses. Érem conscients de la importància que tenien com a dones totalment dedicades al servei de l’Església, tant pel seu nombre com pel treball que realitzaven. Pensàvem que si aconseguíem desvetllar el seu interès i el seu compromís envers la promoció de les dones en l’Església, constituirien una gran força d’alliberament pel món femení en els llocs on elles treballaven i es movien. Un èxit, perquè moltes es van associar al Col·lectiu i en van assumir els seus objectius.

Memòries d’una feminista: Col·lectiu de Dones en l’Església (II)

L’any 1988 ja es va participar amb un comunicat en el I Congrés de la Dona a Catalunyaimpulsat per l’Institut Català de les Dones (ICD). Vam connectar amb diverses associacions de dones i des de llavors, les xerrades teològiques de caps de setmana, les taules rodones i la participació activa allà on ens demanaven va ser constant. Més tard vam tenir accés a l’Escola de la Dona, a la Universitat de Barcelona i a la de Girona per impartir crèdits sobre Teologia Feminista, classes que van ser homologades per la Generalitat de Catalunya. La formació, rebre i donar, sempre va ser prioritària.

Hem estat presents en programes de ràdio i a la TV, debats, reportatges i taules rodones. Participar en els mitjans de comunicació va ser com una finestra oberta al món. Diferents esdeveniments que s’anaven produint van ajudar a fer-nos visibles: Concili Català, ordenació ministerial de dones a l’Església anglicana, presència a Barcelona d’una neo-ordenada, Jean Mayland, el I Congrés Internacional de Dones Cristianes, les manifestacions del 25 de març davant la catedral de Barcelona, amb les estoles violeta reivindicant el sacerdoci femení, el II Sínode Europeu de Dones, etc. Els objectius del Col·lectiu arribaven a l’opinió pública. Es va obrir un camí… malgrat les reticències d’aquella primera onada visible a casa nostra.

Hem escrit articles, s’han fet nombroses conferències, cursos i xerrades en molts indrets al llarg d’aquests anys. La publicació de llibres, editats pel Col·lectiu, va suposar una bona eina de propagació i sensibilització. Durant anys, aprofitant diferents espais on es celebraven cursos, fòrums, congressos i jornades de dos o tres dies, plantàvem la paradeta dels llibres.

El març de 1995 sortí el primer número de Paraules i Fets de Dones, la revista del Col·lectiu que va donar veu al pensament teològic, al comentari bíblic, a entrevistes, a les activitats de grups feministes de diverses confessions religioses, a les notícies d’arreu que ens feien sentir universals, ecumèniques, solidàries… unes pàgines per a expressar, en llibertat, opinions i fets que no s’acostumava a veure. No tot és de caire feminista, però les veus femenines hi són.

També mostràvem un sentit crític quan l’Església es manifestava amb actituds condemnatòries contra les dones. Així per exemple, quan el novembre de 1992 l’Església anglicana va admetre les dones al ministeri sacerdotal. Quatre mesos després, el Col·lectiu envià una carta de felicitació a l’arquebisbe de Canterbury. En canvi, van sortir de Roma unes declaracions condemnatòries, al·legant que aquesta incorporació de les dones al presbiterat constituïa un “nou i greu obstacle per a la unió de les Esglésies”. Disconformes i indignades pel comentari, vam fer saber el nostre malestar a Mons. Torrella, arquebisbe de Tarragona. No tothom ho veia com un “signe dels temps”… hem d’esperar.

En el mateix sentit, el 6 de juny de l’any 1994, el Col·lectiu donà resposta a la carta apostòlica del papa Joan Pau II sobre l’ordenació sacerdotal reservada només als homes amb aquests termes:

• Déu no té sexe. Els pobles patriarcals van projectar en la història els seus prejudicis misògins: el mascle, segons ells, té un nivell superior que ve de Déu. Però avui ningú pot afirmar que Déu és un ser sexuat. Ni el sexe, ni les ètnies no són divines. Sacralitzant-ne un per damunt de l’altre no està en sintonia amb l’Esperit de Déu.
• Jesús no va ordenar ningú sacerdot. Ni Ell mateix no era sacerdot ni se’n va proclamar mai. No va ordenar ningú de sacerdot, ni home ni dona. Sí que el van seguir dones i homes i entre el seu grup més íntim hi havia membres d’ambdós sexes. Era la Comunitat de deixebles iguals en dignitat i servei a qui Ell va enviar a proclamar la Bona Nova. No va dir mai res específicament per a les dones. El seu missatge anava adreçat a tot el gènere humà. Per això les dones mai ens hem sentit discriminades per Jesús. Desgraciadament no podem dir el mateix de l’Església.

Finalment, en el CDE, han estat essencials les Delegacions del Col·lectiu, que han treballat i han incidit de manera positiva i constant en les seves respectives comunitats: Rubí, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Sant Just Desvern, Girona, Horta, Orlandai (Sarrià), Sitges, grups: com també hi havia grups al Vendrell, Mallorca i València.

Aquest és el pensament que ha marcat la nostra història i ha fet palesos els seus objectius davant l’Església i la societat. Tot això em recorda que, ja fa temps, un periodista després d’una entrevista va dir en acabar: “A l’Església d’aquestes dones, sí que m’hi tornaria a apuntar”.

Vam marcar un camí i es va parlar, ara s’alça la veu a la manera d’avui. I sempre endavant!