La lluita feminista en el món eclesial
Magda Tomàs i Ribes
Després de la segona ona de feminisme al segle XVIII on es planteja la reivindicació de la ciutadania, el segle XIX coneix el moviment sufragista, considerat la segona onada, amb les seves dues reivindicacions principals: el vot de les dones i el seu dret a l’educació en tots els seus nivells.
El segle XIX , en general, no fou un segle” intel·ligent”, ni crític. Malgrat això, sempre hi ha hagut dones que s’han sentit incòmodes davant el silenci físic i psicològic imposats al seu sexe.
A mitjans del segle XIX, un grupet de dones nord-americanes protestants van decidir “llegir i interpretar la Bíblia per elles mateixes”, per la qual cosa s’organitzaren entre elles disposades a traduir la Bíblia. Elisabet Caday Stanton és qui escriu la Bíblia de les dones des d’un punt de vista feminista titulada: La Bíblia de la Dona (1895-1898). Va assenyalar un camí, i va iniciar un procés que encara avui no s’ha acabat. D’aquí parteix el que avui anomenem “Teologia Feminista”.
En aquesta època també hi ha manifestacions de dones i grups de dones per a la participació en “un apostolat social” i es creen diverses associacions femenines catòliques.
Després de moltes dificultats, Antoniette Brown, es va poder doctorar en Teologia al 1908. Aquesta actitud animà a altres dones a emprendre els estudis teològics i reivindicar el ministeri sacerdotal en diferents Esglésies. (Des de 1853 que les Esglésies protestants d’Amèrica accepten l’ordenació de les dones).
Al 1911, a la Gran Bretanya va néixer La societat sufragista de dones catòliques. Al 1923 es crea L’Aliança Internacional Joana d’Arc, versió francesa de l’anterior. Són els únics moviments catòlics que es proposen assegurar, en tots els camps, la igualtat entre homes i dones. El moviment volia subratllar que Déu no és ni masculí ni femení, sinó que es troba més enllà de qualsevol referent sexual. Les dones que formen part d’aquests moviments declaren, al 1931, que es pot ser feminista i catòlica.
Amb la revolució industrial i la incorporació de moltes dones al treball fora de casa, va anar creixent una consciència col·lectiva, estimulada en bona part pel Moviment Feminista a finals del segle XIX i sobretot durant el segle XX, sobre els drets de les dones en paritat amb l’home, i la seva independència i emancipació.
L’Església jeràrquica sempre ha contemplat amb recel l’accés de la dona al treball fora de casa i a que rebés una educació paritària amb l’home. Ambdues coses eren considerades perilloses per al pudor de la dona i perquè podien significar un cert abandó de les tasques familiars a les quals ella es devia per “naturalesa”.
Joan XXIII i el Vaticà II donen un canvi ideològic en la posició de l’Església. A “Pau a la Terra” (1963) es reconeix la promoció de la dona com un dels signes dels temps al qual l’Església ha d’estar atenta.
Malgrat això, avui, en el món occidental, l’única institució sense dones en les seves estructures, continua sent l’Església Catòlica. Una institució jeràrquica, patriarcal i sexista, on la Declaració dels Drets Humans no hi tenen cabuda. És un contrasentit que aquesta Declaració sigui considerada, pel magisteri eclesiàstic, impròpia de ser tinguda en compte i valorada dins l’Església quan precisament el que ella proposa, impulsa i pretén és que homes i dones, com a éssers humans, puguin assolir, en qualsevol lloc i en qualsevol situació, la seva realització personal i la seva aportació comunitària sense traves racistes, de gènere i sexistes.
No fa pas molts anys que , Benet XVI, es reafirmava, una vegada més, amb duresa, autoritarisme i manca total de sensibilitat, en la infravaloració del femení com a sexe indigne per a compartir amb el sexe masculí, la paraula, la interpretació dels textos, les orientacions doctrinals i morals que afecten a ambdós gèneres, és a dir, el ministeri ordenat que , ara per ara, si no es modifica el Dret Canònic, és l’únic camí que hi ha dins l’Església Catòlica, per a poder assumir responsabilitats decisòries en la “comunitat”.
Per això, en tots els temps i en totes les èpoques, moltes dones creients qüestionem el paper que ens han assignat els homes eclesiàstics i no creiem, de cap manera, que els drets humans vagin més enllà que la “voluntat de Déu” a la qual ells apel·len per a justificar el seu raonament ple de misogínia, de desconeixement i de pors infantils envers el femení i que xoca amb l’actuació de Jesús de Natzaret, de plena confiança en l’actuació de les dones, en la seva vàlua com a persones de fidelitat provada en els moments més difícils del seu patiment i de la seva mort, en contraposició amb la traïció, la fugida i la negació d’alguns dels deixebles homes. Per això són les primeres en experimentar-lo viu i ressuscitat.
Tots els arguments inconsistents que el món eclesiàstic utilitza per justificar la seva aversió al femení, farien riure, si no fos que el fet és massa greu perquè afecta a la meitat del Poble de Déu i això suposa una pèrdua enorme de riquesa que el femení podria aportar a totes les persones creients a través de la seva intel·ligència, talent, lucidesa i bondat. Déu no fa distinció de persones perquè això afectaria a la justícia, ja que ningú pot triar ni el sexe, ni el lloc on neix, ni el color de la pell. Tot això és accessori davant la grandesa de l’ésser humà fet home-dona i als quals Jesús dóna la màxima llibertat i dignitat sense condicionaments de cap mena, mentre les seves obres responguin adequadament als postulats evangèlics.
Cal avançar sense por, cal qüestionar motlles establerts al llarg del temps, oferir propostes i reflexions adients, no estereotipades, relacionant-nos totes i tots en una Comunitat d’ Iguals, donant respostes noves a noves situacions i on , veritablement, el Pa de la fraternitat sigui compartit.
