Ucraïna…
Sense Crimea, 576.628 km2 i 41.510.726 habitants
Amb dies com avui costa començar a escriure, sembla que les guineus han sortit a caçar, sinistres, i no sabem ben bé què anuncien. Quan arribi la posta d’avui què haurà passat al món? Quan la boira s’adormi sobre les carenes, les flors que estan a punt d’esclatar en aquesta primavera, quan ja tantes coses ens han passat, què faran? Gosaran seguir-se preparant per l’esclat? Sort que hi ha més món que els humans.
Ucraïna, encara fa poc llegíem que hi eren atacats els llocs de subministrament d’aigua, que més de 4 milions de persones no tenien accés a l’aigua potable, que mig milió de nens no tenien accés a l’aigua corrent, que les mares deien que la falta d’aigua els feia gairebé tant mal com les bombes, perquè l’aigua és l’element essencial per a la calefacció, per fer front a temperatures que poden arribar als 20 graus sota zero. Més de la meitat dels nens de l’est d’Ucraïna vivien en la pobresa.
I avui… I les paraules del Papa d’ahir: “tinc un gran dolor en el cor/ la pau de tots està amenaçada/ un seriós examen de consciència davant de Déu, que és el Déu de la pau i no el de la guerra / que s’abstinguin de més sofriment a les poblacions, desestabilitzant la convivència entre uns i altres… Crida a fer del dimecres de cendra una jornada de dejuni per la pau.”
Hem conegut molts, molts ucraïnesos. Des de sempre, en col·laboració amb ACCEM abans i ara, des de fa temps, amb un programa de la Creu Roja per a refugiats, hem fet classes a persones que han hagut de fugir de tantes nacions del món! Avui, des de les primeres notícies de la guerra, només em ve al cap la seva mirada serena, d’home responsable, i els ulls del seu fill petit, de dos anys, tan blaus… L’últim ucraïnès de les nostres classes. Fa dos mesos.
Hem tingut sempre una sensibilitat especial pels refugiats i hem acompanyat les seves històries, les famílies que es parteixen, els qui es queden a cuidar els grans, els qui marxen sols, els qui aconsegueixen un dia fer sortir la seva família, els qui reben la noticia de la mort, els qui emmalalteixen, els qui pateixen des d’allà sigui on sigui, els qui moren aquí i són duts molts anys després en una petita capseta al seu lloc d’origen…
Sí, certament, històries horribles, però ens han ajudat a aprendre molt de la vida, i hem guanyat més entre tots que hi hem perdut, hem après de la naturalesa humana i que en el món, juntament amb el mal, hi ha molt bones persones. Sí, són històries brutals, però són històries de redempció, que salven, ens salven. No són històries que ens contaminin, com d’altres, són històries que ens donen la força de l’arbre per continuar creixent.
Com qualsevol vida nostra, unes són històries que revelen capacitat de transformació interna i de creixement, clar que d’altres poden estancar-se i regredir, com el nen soldat de fa molts anys de la guerra de Sierra Leona, que va acabar embogint. Si la persona sap mantenir capacitat de comunió, de pertinença, si defuig l’aïllament, si parla, encara hi ha possibilitats de vida.
Per tot això considerem tan important crear petites comunitats entre nosaltres, maneres de cuidar-se sobretot en la precarietat, tot molt senzill, un retorn als valors més fonamentals de la vida, de la vida quotidiana, salvar la cura mútua, mentre d’altres, és ben cert, a altes instàncies, ens van esparracant la vida… Però hem de ser resistents amb les armes que tenim a la mà, les de l’amor i el compromís, que són les úniques que acaben vencent entre tanta mentida i manipulació i la set infinita de poder i la indiferència més descarnada.
Estic llegint la biografia de Zygmunt Bauman, escrita per Izabela Wagner, a la introducció s’afirma que Bauman deia que el món l’omplia de pessimisme, però que l’admirable creativitat dels éssers humans li procurava certes reserves d’optimisme. Ni davant de la Primera guerra mundial, ni de la Segona, els ciutadans preveien que es desfermaria aquella bogeria. Els començaments de la Segona guerra mundial haurien de ser matèria de reflexió, amb les diferents reaccions dels països. No llegim la història i tant que ens ensenya. La recitem en tot cas. O la fem aprendre de memòria ignorant les enormes lliçons que hi podríem aprendre. Ignorem icones de la humanitat com una Irena Sendler, treballadora social polonesa, que va salvar nens jueus condemnats a morir, o més a prop, una Elisabeth Eidenbenz, de qui es coneix potser la maternitat d’Elna, però poc una història que comença implicant-se de ben jove en l’alfabetització a Dinamarca, com a voluntària, en un món que havia patit una guerra mundial i la gran crisi econòmica del 29, perquè tenia uns ideals de bondat i de justícia. I tantes, tantes altres… No hauríem de difondre aquestes vides, aprendre-les, comprendre-les… ?
Hi ha altres maneres de viure. No podríem tenir-ne una mica el gust? Hem fet un petit grup de reflexió i lectura amb persones immigrants, cada divendres de 6 a 7, experiència fantàstica… Estem preparant el coneixement de la vida d’Elisabeth Eidenbenz amb un altre grup, i seguirà una llarga saga, molt interessant, de dones que van aprendre a ajudar senzillament els altres de mil formes diferents…
La vida sovint és molt pitjor del que hem imaginat. Però si no oblidem que hi ha Algú que creu en la nostra potencialitat, que creu en el que podem fer, crear, que ens té paciència i sap esperar, que ens fa un lloc al seu costat, que ens fa experimentar que la nostra vida li és un regal, que ens escolta en la nostra profunditat, que ens acull en la nostra possibilitat, potser podem tenir l’impuls per afrontar la vida d’una altra manera.
Teníem deu anys i un professor va picar severament un dels nostres companys per no saber-se “la lliçó”. Encara recordo el mal profund al cor, i la nostra mirada baixa, no gosant mirar. I recordo quan, en sortir, vam decidir que no tornaríem a entrar a classe. Teníem deu anys i el nostre entorn sovint era gris, però estàvem fetes d’una altra fusta. Fruit de l’ obstinació, de la força, i del grup, el professor va haver de demanar perdó. Però la cara abatuda, vençuda, humiliada, del company de classe no l’he oblidada mai, mai, m’ha fet mal sempre.
Per tantes raons, mirant aquests dies un vídeo de la FIDA, que treballa per reduir la pobresa en àrees rurals, veient persones de tot el món, amb els seus vestits propis, parlant en defensa de la seva forma d’alimentar-se i de viure, en les característiques que els són seves, sentia que la vida era això: que aquell que pateix la bota a sobre, que no el deixa viure, que l’anul·la, que l’esborra, pugui dir amb totes les seves paraules que la vida també és seva, li pertany. I té tot el dret a ser, a ser-hi i a ser feliç.
Ara que han florit els ametllers, amb les seves flors blanques, voldria dir que, avui, una persona que portava des del mes de novembre sense a penes poder-se aixecar del llit, ha pogut ja caminar per tot el pis, anar a la cuina, al bany, asseure’s amb les filles, i gosar pensar que potser encara hi ha futur. Refugiada, amb dues filles. I que per a l’associació que va fent camí al seu costat és una alegria immensa. Malgrat quedar més quiròfans esperant. Quan només havia de ser una baixa de vuit dies. La vida.
Gravant uns petits vídeos per a la família llegint el Jesús de Pagola, la fe es refresca i s’envigoreix encara una mica més: “L’única resposta adequada a l’arribada del regne de Déu és l’amor. Jesús no en té el mínim dubte. La manera de ser i d’actuar de Déu ha de ser el programa per a tots. Un Déu compassiu està demanant als seus fills i filles una vida inspirada per la compassió. Res no li pot agradar més. Construir la vida tal com la vol Déu sols és possible si es fa de l’amor un imperatiu absolut.”
Diuen que són les hores més dures per a Europa després de la segona guerra mundial.
En algun lloc els rossinyols continuaran cantant de nit i els tarongers, amb l’arribada de la primavera, ens mostraran les seves flors, pol·linitzades es transformaran en fruits, però hauran de témer les inclemències del temps per saber si sobreviuran. La vida. També. El temps és determinant, en múltiples sentits. L’amor, fins a l’últim moment, l’imperatiu absolut.
M Lluïsa Geronès Estrada
Girona – Associació Àkan
