El català és la llengua de Catalunya
Tots els pobles, les nacions i les comunitats diverses que hi ha en el món, tenen una llengua que els diferencia i els dona una identitat pròpia i única. És el pal de paller del país. A través de la llengua es construeix tota la seva cultura: literatura, tradicions, costums, folklore, relacions interpersonals, etc… És a dir, una manera de ser ni millor ni pitjor que les altres, però que reflecteix les peculiaritats essencials de cada lloc, i en certa manera, la seva visió del món i de la vida. Si es perd la llengua, doncs, es perd el País i la identitat. Per això, una de les primeres coses que acostumen a fer els imperis que s’apropien d’altres pobles, és la imposició de la seva llengua “’imperial” i la marginació de la llengua autòctona, per tal d’acabar engolint totalment, la nació conquerida. I una bona prova l’hem viscut i encara avui la tenim a casa nostra. Malgrat tot, el català ha perviscut gràcies a la fidelitat de la gent senzilla del poble que mai l’ha deixat de parlar malgrat totes les traves i dificultats. Si el franquisme no va poder anorrear-la, imposant el castellà, va ser perquè les nostres padrines i els nostres padrins no el parlaven i van continuar transmetent la nostra parla a les futures generacions. Nosaltres en som l’exemple.
Catalunya ha estat sempre un lloc acollidor i amb possibilitats. La seva situació geogràfica hi ha influït de manera avantatjosa: prop d’Europa, oberta al mar, al llarg de la seva història han arribat a ella i s’hi han establert nombroses poblacions d’altres comunitats d’arreu que han deixat les seves petjades, especialment la gent vinguda de la Península Ibèrica. Aquest fet i la realitat del nostre País de més de tres-cents anys d’immersió al castellà, la llengua pròpia de Castella, que no de Catalunya, ha suposat un deteriorament del català que s’ha anat impregnant d’aquesta llengua, perdent part del seu vocabulari propi, empobrint-lo, o bé castellanitzant-lo. Això pot passar quan al costat d’una llengua minoritària com és el Català n’hi ha una altra de potent, amplia i forta com el Castellà. I més encara quan la llengua forana ha estat imposada pels conqueridors durant tants anys arreu del nostre País.
Actualment, una persona que només parli castellà pot desenvolupar-se de manera normal i efectiva a tot Catalunya. En canvi, un catalano-parlant que desconegui el castellà té moltes dificultats si viu, sobretot, en les poblacions més grans i poblades del Principat: Barcelona i rodalies, Tarragona capital, també Lleida i altres llocs. Aquesta situació anòmala, impensable en qualsevol altre país del món dins el qual la llengua de relació habitual en tots els àmbits és l’autòctona: a França, el francès; a Itàlia, l’italià; a Rússia , el rus; a Madrid el castellà, etc… aquí, a Catalunya, es tinguda per normal per a molta gent catalano-parlant . En la majoria de comerços, a molts hotels i restaurants, a llocs d’esbarjo i fins i tot al carrer, el castellà n’és la parla habitual. I molta gent que viu al país, i parla català, canvia sovint de llengua per una educació mal entesa o per considerar que es indiferent contestar d’una o altra manera. Per tant, utilitza constantment la llengua castellana sense qüestionar-s’ho. D’aquesta manera, és molt difícil aprendre la nostra parla ja que la gent nouvinguda no l’ escolta habitualment i ni la necessita per a viure .
Hi ha molta gent que ha viscut a Catalunya tota la vida o gairebé, sense cap interès per la llengua pròpia d’aquest país i, encara més, sense oir-la en el seu viure de cada dia. I parlo amb fonament experimentat durant vint-i-set anys de mestra, en un barri de l’Hospitalet de Llobregat. Per l’alumnat de la meva escola jo era.- “Aquella “senyo” que siempre habla en catalán” i em preguntaven amb estranyesa:- Senyo, tu siempre, siempre , has hablado en catalán ? No se’n podien avenir! Cal dir, però, que en els infants això va canviar, una mica, quan iniciarem la immersió al català en l’Educació Infantil. Però la comunicació a l’esbarjo i al carrer continuava sent el castellà com molt bé deia una alumna de tres anys: – “Si, “pebot”, a la classe, “pimiento”, a la calle. Doncs això, dissortadament, és el que passa a Catalunya i amb la seva llengua, el català. No la necessiten pel viure de cada dia.
El bilingüisme no existeix. Podem parlar molts idiomes, això sí. Però quan ens comuniquem amb els altres , quan pensem i expressem millor allò que volem dir, ho fem en la llengua que sentim pròpia, la del nostre poble, la que hem mamat, amb la qual hem crescut i ens hem desenvolupat. Això, com he dit abans, és l’habitual en tots el països del món. Si això ho traslladem a la nostra realitat ho hauríem de fer visible, és a dir: A CATALUNYA PARLAR EL CATALÀ SEMPRE, A TOT ARREU I AMB TOTHOM! Si no ho fem així, no aconseguirem mai que la gent nouvinguda d’altres llocs, l’escolti, l’entengui i el parli, si vol. I mica en mica, si no ho esmenem, el català, continuarà desapareixent de molts àmbits suplantat per altres llengües foranes i més fortes, com el castellà i l’anglès, que són utilitzades normalment, sense cap recança. No som conscients que si nosaltres, els catalano-parlants, no parlem el català, ningú més el parlarà i aquest anirà desapareixen, com a passat amb moltes altres llengües minoritàries engolides per les més majoritàries. I quan desapareix una llengua, per minúscula que sigui, la humanitat perd un gran tresor, una riquesa irrecuperable que ens empobreix mundialment.
Avui, a casa nostra, el castellà és una llengua sobradament coneguda i estudiada. Això vol dir, que tothom que hi viu la coneix i la pot parlar. Però el català no! A no ser que nosaltres, la gent que el coneixem i el parlem, no canviem de llengua quan algú ens parli amb castellà i l’ajudem a escoltar-la i entendre-la. D’aquesta manera, facilitem l’entesa i el diàleg entre nosaltres tot comunicant-nos, cadascú, en la seva llengua pròpia: català i castellà. D’aquesta manera sense renúncies ni imposicions, per part de ningú, ens entendrem, ens enriquirem i mútuament ens respectarem.
Magda Tomàs i Ribes
