Col·lectiu de Dones en l’Església: esforç, il·lusió, esperança
Només fa una mica més de trenta anys, (any 1986), d’un començament d’esforç, d’il·lusió, d’esperança. Em refereixo a l’inici del Col·lectiu de Dones en l’Església. Un moment utòpic, per a molts, però ple de sentit i de justícia per a nosaltres, dones creients, ubicades en una institució masclista i patriarcal, l’Església catòlica, dins la qual la nostra marginació provenia d’un fet purament accidental: ser del sexe femení. Això, segons els jerarques eclesiàstics, impedia el nostre accés a llocs de responsabilitat i decisió, a” càrrecs” i “estaments”, on només hi té dret el sexe masculí i on només ell pot legislar amb autoritat, interpretar els textos bíblics, sobretot l’Evangeli, tenir veu en la comunitat i sentir-se “pastor” d’un ramat dòcil i sumís constituït, sobretot per dones.
Trenta anys enrere, el nostre moviment va ser un revulsiu i el nostre tarannà, molt agosarat per l’època en accions reivindicatives, es va convertir en un punt de referència, dins i fora de l’Església, per a molta gent. No s’estava acostumat a sentir veus discordants i disconformes en una institució, on molt aviat, s’havia negat al femení la paraula i el discurs. Crec, honestament, que el Col·lectiu ha fet i ha de continuar fent un tasca de sensibilització i de retorn a l’Evangeli de Jesús on la paritat, la germanor, el servei i la Comunitat d’iguals en són els seus eixos fonamentals. No pot ser que la institució eclesial continuï immòbil i paralitzada en una qüestió que afecta la majoria dels seus membres. Les dones, som éssers humans i això ens dona els drets i deures propis de l’espècie humana sense connotacions negatives humiliants, imposats pels altres éssers humans, que s’han considerat superiors i s’han atorgat el dret de dictaminar sobre la nostra inferioritat per tal d’exercir domini i poder damunt nostre pels segles dels segles. I sempre, això si, en “nom de Déu”.
Cal desmitificar aquest discurs sexista. Cada vegada resulta més insuportable. I al costat d’altres aspectes negatius, com pot ser una litúrgia repetitiva i anacrònica, uns signes gens entenedors per a la gent d’avui i tot el muntatge eclesial que l’acompanya, fa que, actualment, el desinterès, la descreença i el refús envers una institució que sembla, aparentment, ha renunciat a la novetat del Missatge de Jesús, anquilosada en costums ancestrals copiades d’antigues religions i cultures i no pas de la frescor sempre actual de l’Evangeli, vagi en augment, i ja no serveixi per a la vida.
Mentre la injustícia i la discriminació, envers el femení, continuen instal·lades en l’àmbit eclesial, la seva estructura patriarcal, jeràrquica i sexista es manifesta, davant tothom, immòbil i reforçada. Una estructura a les antípodes dels postulats evangèlics, que ens proposa Jesús, quan parla d’un Regne de Déu basat en l’Amor i la Justícia i on el servei i la igualtat, entre les persones, en són els eixos fonamentals. Ell denuncià, en el seu temps, amb coratge i sense por, institucions polítiques i religioses que marginaven la gent més feble, menys valorada, més pobra, més indefensa, entre ella les dones, amb preceptes i lleis injustes, fetes per homes i al seu servei. Per això, aquests poders el van assassinar.
Nosaltres, seguint el seu exemple, hem de continuar denunciant, amb totes les eines que tinguem al nostre abast, el fet pejoratiu que perdura, encara avui, en l’Església i en la societat envers les dones i que no sembla pas que es tingui cap pressa en remeiar-lo. Allí on vivim i ens movem hem de posicionar-nos fidels aquest Jesús que, amb el seu exemple, ens empeny a treballar en la defensa de la nostra dignitat de persones, que Ell ens va retornar, i que ja no estem disposades a perdre i ningú té el dret d’arrabassar-nos-la. Moltes dones, en la història del cristianisme, amb lucidesa i coratge, han lluitat pels seus drets fins i tot arriscant la seva pròpia vida. Per elles, per nosaltres i per les que vindran darrera nostre cal continuar la tasca.
Encara que ens porti problemes, la nostra espiritualitat ha d’estar encarnada en la justícia que demana ara, potser més que mai, la dignificació del femení dins i fora de les institucions religioses. Perquè han estat les religions uns dels estaments que més han influït i, ho continuen fent, en la marginació de les dones i el millor suport que ha tingut el masclisme, al llarg dels segles, per avalar la seva “superioritat” i el seu domini respecte al femení.
Sóc conscient que aquest discurs no suposa cap novetat per a molts de nosaltres, però la realitat tossudament instal·lada en la desigualtat de gènere, encara avui, en molts àmbits i sobretot en les religions, el continua fent necessari i per desgràcia ben actual.
Magda Tomàs i Ribes
