Adéu a una amiga, a una companya: Montserrat Tortosa Gimenez

El 23 d’Abril del 2015 , vaig anar a l’entrega d’un premi a la Teresa Relat, a Sabadell.

A la sortida de l’acte, se m’acosta la Montse, i em demana si vull ser amiga seva. Ens coneixem poc: només dels cursos, trobades de fi de curs i assemblees de Barcelona. I aquí comença tot. Cartes sovintejades en un principi, algunes telefonades i al final whatsapps diaris. Em demana que no l’hi digui res a la Teresa ni companyes de Sabadell. 

A finals d’octubre vam anar amb la Puà a substituir a la M. Pau en una reunió amb les companyes de Sabadell. Abans, vam anar a casa de la Montse. Recordo l’alegria en els seus ulls, fàcil d’endevinar fins i tot amb la mascareta, i la gran abraçada que vam fer-nos al acomiadar-nos. Dreta a la porta va fer-nos adéu fins que vam ser lluny. Al vespre, ja a Girona, vaig enviar-li la fotografia que ens vam fer amb les “seves” companyes. Va voler saber a la sala on ens havíem reunit, detalls, i per quedar-se més tranquil·la va dir-me. veus que són molt poques? I sempre parlen del mateix! Volia i dolia. Podia més el sentir-se entre les parets de casa seva, amb els dos gossets, el gat, els seus llibres, la tele, el mòbil, el Youtube… 

Poc imaginava que seria la última vegada que ens veuríem!

Ha sigut una amistat difícil però enriquidora. Volia que durés per sempre i així ha sigut. No puc preguntar-li que ha trobat ella amb mi, però sí sé què he descobert jo en ella. Una dona valenta, que va patir moltes contrarietats a la vida, ja de jove (viuda als 38 anys), i amb una filla. Un important sentit de l’humor. Un gran afany de cultura, una autodidacta. Una tastaolletes. Necessitat de protegir i compartir moltes coses. D’una sensibilitat a flor de pell que no l’hi ha estalviat moltes llàgrimes. Tenia el seu geni! Ha compartit amb mi fets i detalls de la seva família, pares, germans, intents d’amistats noves, i sobretot el seu gran amor a la filla, netes, i gendre. Un sant orgull “familiar”, tot i les enrabiades per no saber deixar-les “volar”. Satisfeta de les dues carreres de la seva filla i de la intel·ligència del seu gendre. I sobretot dels estudis acadèmics i extraescolars (musica, xinés… ) de les dues netes.

He volgut compartir aquestes paraules, primer de tot, per explicar-me davant les companyes de Sabadell. I també per corroborar una vegada més que el nostre Col·lectiu no és només un grup reivindicatiu, de formació i pregària, sinó que és també un lloc on neixen fortes amistats i que, igual com la de la Montse, perduren i perduraran per sempre en el nostre cor.

PD : Les cartes de la Montse me les va demanar la seva filla, la Francesca, i després de rellegir-les, les hi he enviat. En cap lloc estaran millor custodiades i estimades.

Piua Salvatella i Vila