Pages Menu
Rss
Categories Menu

Posted on J març, 2021 in Notícies

“El sí de les dones creients”: M. Pau Trayner

Un 25 de Març. No, vull ser més exacte. El 25 de Març de 1998, un grup de dones creients cristianes , catòliques i protestants , volíem, juntes, repetir un si a l’Esperit semblant al que Maria va dir i va quedar prenyada.

Aquestes dones volien dir un si que deixés prenyada l’Església d’aquella vida que fos a la vegada un símbol de què l’esperit encara ajuda la seva Església. 

Volíem expressar amb el seu color violeta, símbol de la lluita feminista que reivindica ja fa molts anys els drets de totes les dones, que es solidaritzaven amb una pregària universal perquè les dones que se sentin cridades al ministeri puguin exercir-lo.

Pensaren fer aquest gest al cor de la seva Església local, el dia que Maria va fer possible la Salvació de tots els homes i de totes les dones de totes els temps.

Amb cares alegres , l’estola violeta o algun distintiu d’aquest color que unifica les voluntats, grupets de dones s’anaven acostant a la Catedral.

Cal organitzar-nos. Ja quasi són les et. I una va cap al Gran Temple per veure la possible situació de totes plegades. Érem ja un centenar. Calia preveure un lloc adient. La Missa estava a punt de començar. 

Oh! Perplexitat! Dalt de les escales uns guardes jurats tanquen ràpidament les reixes i la que anava a entrar es troba rebutjada per una forà brutal que no li permet  entrar a la pregària “oficial” de la nostra estimada Església.

Lluita, perquè no es tanquin les portes , però ella es troba a dins. Totes les altres queden fora.

Oh! Més perplexitat, per dintre la Catedral hi ha ordres ràpides i eficaces. Totes les portes, totes, s’han de tancar. Els/les pobres turistes desconcertats preguntant, també perplexos, per on calia sortir de la visita. Ordres i més ordres. I la que s’havia quedat a dins busca ajuda amb unes noietes que no sabien per on sortir. -Si us plau, aviseu les altres companyes que porten l’estola a fora , perquè entrin per una altre porta- Inútil! L’Església, el Temple, tot tancat.

Sola, tota sola en un espai hostil , fosc, agressiu, tètric. Quan es fa silenci perquè els turistes ja són tots fora mig espantats, sento que en el recinte del Crist de Lepant hi ha una veu que em recorda que comença la Missa a la qual totes volíem anar. Reacciono  i vaig cap a la primera fila. Amb l’estola violeta. Sola, em vaig sentir molt sola.

Una dona uns bancs més enrere, em va preguntar expressiva amb la mirada. Li vaig dir:- Hi ha moltes dones a fora amb l’estola  violeta que volen entrar i no les deixen. Per no sentir-me tant sola em vaig girar de nou  buscant la seva cara, i portava també l’estola.

Érem dues les que vàrem poder testimoniar que moltes dones eren allí amb nosaltres .Vam venir a la meva memòria aquelles paraules de l’Evangeli :On es reuneixen dos o tres en nom meu jo estic allà amb elles. Em vaig sentir  totalment reconfortada. NO estava sola, ja hi érem totes i Jesús estava enmig nostre. Al costat nostre. Era com si poguéssim dir que sí per totes les dones que estaven a fora.

La Missa anava avançant i , sonaven tant estranyes aquelles paraules. Si llegiu els textos comprendreu una mica el que vaig sentir dintre meu:

“Escolteu casa de David: No teniu prou en fer-vos pesats a la humanitat que fins us feu pesats a Déu?” (Is,7-13).

“No voleu oblacions ni sacrificis ( misses?) , però m’heu fet un cos” ( He 10-5) En el si d’una dona jove.

“Déu te guard, plena de gràcia , el Senyor és amb tu” ( LC, 1-28)

Aquesta va ser la primera dona sacerdot que va fer possible el Déu entre nosaltres.

Tenia un gran dolor en el cor, en constatar la duresa d’unes estructures tancades a la realitat. Unes orelles que no escoltaven allò que proclamaven . Uns ulls que es tancaven a la llum dels signes dels temps. Hi sou totes aquí, em deia constantment. Fou la Missa més llarga de la meva vida.

A la pau vaig encaixar la mà de la meva companya d’estola. Combregàrem. Calia fer-ho per deixar ben clara la nostra voluntat de comunió.

En sortir, el marit que acompanyava la seva dona amb l’estola violeta, va preguntar al  guardià:

-Què passa, perquè ens feu sortir per aquests llocs? 

-És que hi havia una manifestació. Volien quedar-se dins la Catedral!

A fora les trobem a totes . Havien pregat , havien cantat, havia vingut la TV i periodistes , però…des de dins no se sentia res….

Un altre símbol . L’Església no sent el clamor del seu Poble.

Ens explicàrem tot el que havíem fet  i vam comprendre que la  lluita és dura , però estem animades per anar sensibilitzant tot el Poble de Déu vers una Església més tendra, més dialogant, més cristiana, més acollidora, més sensible a les crides de Jesús pel seu ministeri. 

Camí del Metro per retornar a les nostres cases , les amigues del meu barri em deien:

-Mai ens hauríem pensat viure una cosa semblant.

-Sabia que el Temple era un lloc on tothom es podia acollir , fins i tot assassins. Nosaltres som pitjors?

-De què tenen por? 

Us asseguro que l’experiència ha estat forta, però no pas negativa. Ens ha esperonat per anar aprofundint quina és la nostra fe, quina la nostra actuació, quins els nostres objectius per anar lluitant perquè l’Església no resti tancada a ningú.

Quin és el sí de les dones creients d’avui a la veu de Jesús que les crida? 

M. Pau Trayner i Vilanova 
26 de Març de 1998

(Paraules i Fets de Dones Núm. 11, Abril- Maig-Juny 1998)