Pages Menu
Rss
Categories Menu

Posted on J des., 2020 in Notícies

El “toc de queda” en un món desigual

Com es poden “quedar a casa” els que no tenen casa?

MANIFEST PER LA PAU
desembre 2020 – gener 2021

Fa molts anys, en la dècada dels 80 vaig passar un estiu a Angola. La guerra, que ja durava vint anys, tenia una treva per qüestions merament polítiques com acostuma a passar, i per tant, alienes a la vida del poble en el que jo, únicament, em trobava.

El que vaig veure no l’oblidaré mai. Mentre en el cim del país en litigi discutien i manipulaven l’ús de les armes o el desarmament, el poble vivia les conseqüències de tots aquells anys de tragèdia col·lectiva: eren tants els mutilats que s’arrossegaven pels carrers de les ciutats en runes, sense cames o amb altres amputacions a causa, sobretot, de les mines antipersones, que esgarrifava. Danys col·laterals, deien.

Aquest any 2020, passarà a l’Historia com l’any de la famosa pandèmia del coronavirus. Mentre des del cim de cada país o de cada ciutat es discuteix sobre la manera d’actuar davant la gravetat de la situació, molts ens dediquem a contemplar angoixats els nous “mutilats” d’aquesta guerra que la natura del nostre planeta maltractat ens ha declarat.

En les llargues cues de persones que els nostres carrers han contemplat no mancaven cames o braços, però mancava allò més necessari per a viure amb dignitat.

I quan cada nit podíem escoltar en els informatius les paraules dels nostres governants o qualsevol dirigent amonestant els oients a no sortir de casa seva, jo -com una gran part de la ciutadania- em preguntava: però què poden fer tots els que injustament no tenen casa?

Gairebé un any després de manifestar-se els primers síndromes de la Covid19, la situació de pobresa, que ja mostrava des de feia temps el seu rostre, s’ha fet més palesa.

M’atreviria a dir que en aquests moments la característica més manifesta de les noves pobreses i els nombrosos empobriments es la manca d’esperança. Si la desesperació és una tragèdia humana, la desesperança pot ser el seu llindar.

M’han impressionat unes paraules del Papa Francesc en la Fratelli tutti: “El camí vers la pau no implica homogeneïtzar la societat, però sí que ens permet treballar junts…, Perquè mai ningú ha d’ encasellar l’altre pel que ha pogut dir o fer, sinó per la promesa que duu dins seu, promesa que sempre deixa una escletxa a la esperança.” (n. 228)

Teresa de Jesús es queixava de la poca influència que tenia la paraula de les dones. I en un crit de súplica molt curiós, li diu al Senyor que tant de bo tingués la seva veu força per arribar “als que manen”…

Jo, como teresiana que sóc, li vull prestar la meva veu sense estar molt segura de que aquest manifest arribi a aquells als quals es referia la Santa i pels quals jo els demanaria una lluita per la pau veritable. La pau que s’assoleixi de treballar plegats per aquells elements de la nostra societat que requereixen un esforç comú per a aconseguir pal·liar la pobresa que està marginant a tanta gent; fins i tot arribant a l’acció de “descartar”-los , paraula que tant fa servir el Papa Francesc. Un esforç comú per aconseguir un món més just, que hauria de beneficiar-se de les dues mans: la de l’administració pública i la de la solidaritat.

L’administració, com a responsable de una societat en la que hi càpiguen tots dignament. En l’anàlisi tan realista que en la Fratelli tutti es fa del món actual, el Papa ens diu que “la millor manera de dominar i avançar sense límits és sembrar desesperança i suscitar la desconfiança constant, ni que sigui disfressada darrera la defensa d’alguns valors…. La política ja no és així una discussió sana sobre projectes a llarg termini per al desenvolupament de tothom i el bé comú, sinó tan sols receptes de màrqueting que troben en la destrucció de l’altre el recurs més eficaç”. ( n. 15)

Però l’altra mà que per una societat més justa cal que actuï és la de la solidaritat entre la població activa. Que comenci per renunciar al consumisme i a l’especulació que oblida la multitud de descartats, ofegats per les grans potències econòmiques que governen el món. Potències econòmiques que destrueixen la classe mitjana i creen cada vegada més bosses de pobresa i multitud de víctimes de l’especulació financera o la de l’habitatge.

La meva pobre veu s’uneix a milers d’altres veus que ens volem manifestar a favor d’una pau fonamentada en una societat més justa, tot allargant les seves dues mans: la de la justícia social, i la de la solidaritat fraterna, entre la societat que vulgui renunciar a l’acumulació en bé d’un repartiment just de les riqueses.

M. Victòria Molins,

Religiosa de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, i promotora de l’Hospital de campanya de la parròquia de Santa Anna de Barcelona

Text aportat per Justícia i Pau de Girona, per a la reflexió de grups,  moviments i parròquies a l’Advent 2020 i a les Caminades i Rutes per la Pau de les comarques gironines 2020-21