Pages Menu
Rss
Categories Menu

Posted on J des., 2020 in Notícies

Una violència que no s’acaba

Magda Tomàs i Ribes

Amb motiu del 25 de novembre de 2020

Ja fa anys, que cada vint-i-cinc de novembre, recordem i fem memòria de les dones que han sofert qualsevol mena de violència masclista, inclòs l’assassinat. Només a l’Estat espanyol, un milió i mig de dones han patit aquest tipus de violència alguna vegada durant la seva vida i en l’actualitat, aquesta xacra afecta a 400.000 dones, segons les dades de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere.

En el missatge que el secretari general de Nacions Unides va fer, el 25 de novembre del 2008 Dia Internacional de la no Violència contra la Dona, entre altres coses va dir:

“A tot el món, als països rics i als països pobres, les dones són víctimes de maltractament físic, comerç de persones, violació i assassinat. Aquestes violacions dels Drets Humans no només perjudiquen a uns individus, sinó que a més malmeten el desenvolupament, la pau, i la seguretat de societats íntegres.

Les dones, a totes les parts del món, estan exposades al risc, però l’amenaça és encara més greu per aquelles que viuen a les societats on existeix un conflicte armat i les dones ja no només tenen perill durant els combats; és igualment probable que durant les treves siguin víctimes de les agressions per part dels membres de l’exèrcit, les milícies, els rebels, les bandes de delinqüents i fins i tot la policia.

No coneixem el veritable nombre de víctimes, però sabem que hi ha molts més casos dels que mai s’han denunciat, i moltes menys detencions de les que correspondria. En moltíssims llocs la violació encara crea un estigma que dissuadeix les dones d’anar als tribunals que haurien d’existir per a protegir-les. En alguns països, les dones són víctimes de la brutalitat per partida doble; en primer lloc quan es produeix l’agressió, i després, a través del sistema judicial, en el qual es pot acusar la dona amb càrrecs falsificats “d’adulteri”, amb la possibilitat d’un càstig posterior. Encara que s’identifiquin als autors, aquests freqüentment queden lliures, sobretot si treballen a la policia o a l’exèrcit.

És encara més inquietant l’edat de moltes de les víctimes. En algunes zones d’Haití en que regna la violència, el 50% de les dones joves han estat violades o bé han sofert alguna agressió sexual. De les poques víctimes que acudeixen a la justícia, una de cada tres és menor de 13 anys. Durant un mes particularment violent a Libèria a principis de l’any 2008, la majoria de les violacions denunciades les varen patir nenes menors de 12 anys , i algunes d’elles encara no tenien els 5 anys.

Cal dir, però, que en el pla internacional, cada vegada és més gran el nombre de països que compleixen amb el deure i l’obligació de protegir la dona a través de legislacions exhaustives, millors serveis a les víctimes i un major esforç per a complir les lleis i lluitar contra la impunitat. Hem de combatre actituds i comportaments que condonen, toleren, disculpen o passen per alt la violència contra les dones.

Tots nosaltres, homes i dones, soldats i agents de manteniment de la pau, ciutadans i dirigents tenim la responsabilitat de contribuir a posar fi a la violència contra les dones. Els Estats han de complir els seus compromisos de prevenir la violència, jutjar als autors i oferir reparació a les víctimes. I cadascun de nosaltres ha de transmetre aquest missatge a les nostres famílies, als nostres llocs de treball i a les nostres comunitats, a fi i afecte que cessin d’una vegada els actes de violència contra les dones.”

Fins aquí el missatge del secretari general de les Nacions Unides. I encara que aquest missatge va ser proclamat ja fa 12 anys , per desgràcia, continua ben vigent en l’actualitat. És una denúncia exhaustiva de la realitat punyent que afecta a totes les dones del món. Al mateix temps, aporta solucions legals i orientacions adequades que ajudin a eradicar la violència contra el gènere femení. A partir d’aquí sorgeixen una sèrie de qüestions:

Ens hem preguntat, alguna vegada, per la causa d’aquesta misogínia? Què ha pogut influir amb tanta força el masculí impulsant-lo a la prepotència i la crueltat envers les dones de manera constant durant segles? Caldria una anàlisi seriosa i profunda per arribar a trobar les arrels i, potser així, moltes de les institucions de tota mena que han regit la societat, la cultura, la política i la religió haurien d’examinar els seus postulats i les seves directrius respecte les relacions entre dones i homes en tots els àmbits i canviar-los per altres de paritaris, humans, on cap dels dos gèneres es considerés superior pel fet d’haver nascut amb un determinat sexe. Un fet purament accidental que no pot ni hauria de condicionar la vida de ningú en la societat ni molt menys sacralitzar-ne un per damunt de l’altre, com sovint fan les religions.

Hi ha, però, uns trets, unes constants que ens poden ajudar a reconèixer la menysvaloració del femení en múltiples situacions que, per altra banda, el costum i la quotidianitat ens les fan veure més o menys normalitzats:

  • Quan pel mateix treball es paga un salari més gran a un home que a una dona, s’està fent violència contra ella.
  • Quan pel fet de ser dona no se l’accepta en llocs de decisió i responsabilitat en la societat i en les religions, es fa violència contra ella.
  • Quan qualsevol autoritat civil o religiosa, del caire que sigui, incita les dones a la submissió envers els homes i recalca en ells el poder i l’autoritat sobre elles, s’està cometent violència masclista.
  • Quan se les obliga, moltes vegades, fins i tot en nom de Déu o d’una cultura, a alguna mutilació, una manera determinada de vestir, d’actuar i se les relega a unes funcions considerades “pròpies del seu sexe”, s’està exercint violència contra elles.
  • Quan es prohibeix a les nenes i a les noies assistir a l’escola, a la universitat, a treballs i activitats que el poder masculí considera inapropiats per al sexe femení, es fa violència sobre les dones.
  • Quan en assemblees, pregàries i llocs diversos es fa una divisió per qüestió de sexe i sempre és el masculí qui imposa les normes i la llei, té el monopoli de la paraula i la interpretació dels textos i al femení només se li assigna el lloc de la docilitat i el silenci imposat, la violència sobre les dones és ben palesa.

Amb totes aquestes premisses i altres que en podríem afegir, podem dir sense equivocar-nos, que EL PATRIARCAT que fa recaure un poder total en el baró, LA JERARQUITZACIÓ organitzada a base d’estadis on cada ésser està en funció d’aquell que es troba per damunt seu en l’escala jeràrquica, i EL SEXISME que considera la condició femenina inferior a la masculina, han constituït i continuen sent els eixos fonamentals de la violència, la marginació i la causa de patiment i de mort de moltes dones que per voler refer i viure la seva vida amb autonomia i llibertat, es veuen abocades a aquesta situació d’extermini.

Mentre aquestes situacions d’injustícia i marginació continuïn existint, vol dir que a la humanitat encara li manca fer un bon recorregut pel camí de la paritat i l’acceptació plena de tots els éssers humans, dones i homes, reconeixent en ells i elles la mateixa dignitat i la mateixa capacitat d’adquisició de valors i aptituds , com també de les fragilitats i mancances, de tota mena, que formen part del gènere humà, sense que la pertinença a un sexe determinat, constitueixi un condicionant per les seves adquisicions i per les seves mancances. Dignitat i mateixos drets i deures per a tothom!