Pages Menu
Rss
Categories Menu

Posted on J oct., 2018 in Notícies

Inauguració del curs 2018-2019

INAUGURACIÓ DEL CURS 2018-2019

2 d’octubre 2018
Mercè Sasot

Podeu descarregar-vos el text en format PDF

Superant sostres de vidre: som-hi!

El lema del curs és “Superant sostres de vidre”, superar aquests sostres, que no és un de sol, demana, si més no, tres elements: el coneixement d’aquests sostres, aquells que impedeixen el desenvolupament normal de tota persona i d’una manera especial de les dones; examinar les estratègies i els passos que s’han de fer per trencar-los; i també el valor, la voluntat i la força, la de cada una, per a posar en pràctica allò que veiem que ens pertoca de fer, per a dir al final

¡Som-hi”

El curs no ens indicarà expressament quins són aquests sostres, ni organitzarà escamots de treball concret, però tot el que farem sí que té la intenció d’anar en aquesta direcció. P.e., un dels temes, que serà el primer, la Roser Solé es proposa donar a conèixer dones de raça negra que han tingut un paper rellevant en la història del seu país o del seu poble, segurament la majoria ni són cristianes, però el que compte és saber que també han estat silenciades durant segles, perquè, com a dones, també han estat unes “desterrades filles d’Eva”

No n’hi hauria prou amb el coneixement, però pot ser un primer pas per a que després ens interessem per la teologia que es fa des d’Àfrica, quines són les estratègies que avui dia es plantegen per a emergir amb tota la seva força en el seu continent i en el món. Després podrem conèixer el seu pensament, i concretament pel que a nosaltres ens pot tocar més de prop, conèixer la teologia que fan des d’allà, amb el llenguatge que els hi és propi i amb les experiències que l’avalen. Recordem l’eslògan: saber és poder.

Al final, potser no haurem trencat cap sostre, però l’haurem debilitat, li haurem fet escletxes, haurem fet camí amb dones de qui ni tan sols sospitàvem la seva existència. Haurem participat en allò de L’estaca que tantes vegades havíem cantat…

Estarem més ben situades en una globalització positiva, per a treballar conjuntament… serem a la corda i estirarem tant com puguem…

Per a no córrer el perill de quedar-nos en el passat, a la segona jornada l’Ana Gimeno té la intenció de fer-nos memòria dels objectius que l’ONU va proposar a l’inici del nou Mil·lenni i que s’havien d’assolir el 2015, que potser ni recordem, i de situar-nos en el punt que ara ens trobem. No volem perdre de vista allò que d’una o altra manera ens havia compromès només fa 18 anys…. I ens farà preguntar si aquests objectius també ens incumbeixen i com…. un com, que haurem de repensar nosaltres…..

L’Ana no perdrà el temps en coses que no podrem recordar, al contrari, amb el nom “Agenda 2030 y los Objetivos de Desarrollo Sostenible. Una oportunidad para América Latina y el Caribe”,  ens recordarà que es tracta d’una agenda transformadora, que col·loca la igualtat i dignitat de les persones al centre, i crida a canviar el nostre estil de desenvolupament respectant el medi ambient.

Així, doncs, una altra escletxa.

Finalment, en Quim Cervera, sempre en la perspectiva que ens hem proposat per aquest curs, ens recordarà que hi ha una altra dimensió, un altre sostre que ens incumbeix, el de l’ecumenisme, que és també una forma de diàleg, de compartir, de trencar barreres, de construir unes Esglésies que són possible, que ens obliguen a revisar el llenguatge, ¡quants conceptes s’han de posar al dia per a que tinguin sentit!, ¡quantes actituds han de canviar encara! i tant que hem de pregar per una conversió tots aquells i aquelles que ja pensàvem que no ens havíem de convertir! serà, creiem, un pas més en el camí de la desconstrucció per a construir.

Una altra escletxa i també a nivell universal.

He dit abans “finalment”, però no hem acabat perquè encara voldríem donar un cop d’ull a unes qüestions que s’entrellacen o estan en el rerefons o massa arrelades a les nostres vides i costums, que impedeixen que vegem amb claredat tot el panorama, són massa arrelades.

Les posarà de manifest – i ja us podeu pensar amb quina actitud crítica-la Ma. Pau Trayner. La pregunta que ens podem fer per a entendre el seu missatge seria: què en fem de la marginació de les dones, del micromasclisme o macromasclisme present en els acudits, a vegades amb to tan groller i cruel que fa fàstic, en les frases fetes, en els tòpics? Potser els repetim sense saber ben bé què diem o perquè es diu o, el que és pitjor, massa vegades ni ens hem parat a pensar en la seva significació. “Mare de Déu si n’hi ha!”. A veure si ella ens ajuda a desfer aquest “entuerto”! …i n’hi ha per totes bandes, els que fem nosaltres des de dins de les institucions i els de fora. ¿Quantes vegades hem sentit, per exemple, expressions com aquestes:

  • “Això de pregar és per gent que té poca autoestima i no sap afrontar els problemes per ell mateix”.
  • O és cosa de dones”.
  • O en un freudisme d’estar per casa: “Déu és l’osset de peluix dels adults que no han superat les pors de la infantesa”.
  • Aquesta no se sol dir, però molt barons ho pensen: ”La dona és un ànima de cabells llargs i idees curtes”
  • “Darrere de cada home hi ha una gran dona” sí, sí, però l’han tingut ben amagadeta.
  • “La mujer en casa con la pata quebrada”
  • “Les dones salvaran l’Església”… Aquesta, però, nosaltres la diem en un altre sentit ben diferent, perquè, de moment, hem d’acabar amb el clericalisme (com repeteixen tantes teòlogues feministes), després ja veurem…

L’etcètera és llarg, i d’esberlades per aquest cantó n’hi ha d’haver moltes, però no volem prendre protagonisme a la Ma. Pau…

I ara sí puc dir finalment, perquè acabarem amb una taula rodona que es farà entre totes. Donades uns pistes de reflexió, que podrien ser tres preguntes que serveixin per a posar en línia de diàleg i aportació del que pensem cada una respecte als “sostres de vidre” que veiem que tenim al damunt, aquells sostres imposats per un patriarcat ancestral i a tots els nivells humans i socials i, per tant, religiosos i eclesials. Sostres dels que hem anat parlant; xerrades que no hauríem de donar per tancades sinó més aviat obertes a estratègies que ens han d’ajudar a fer, si més no, unes bones escletxes.

Des d’ara us convidem a prendre nota de les xerrades, del que llegim, del que veiem que passa, del que diu la gent, del que creiem que hem de canviar… per a portar idees sobre allò que podem fer, o d’estratègies a seguir.

Penso que per nosaltres, la forma, segurament la més visual, en què vivim des del Col·lectiu, una manera de no cansar-nos de picar un sostre de vidre, és en la celebració del Memorial. Perquè aquesta celebració supera la ratlla vermella establerta per les jerarquies eclesials, prohibint-li a la dona assolir el ministeri sacerdotal. Aquesta celebració, des del Col·lectiu, ens recorda i fa més visible la marginació de la dona en l’Església Catòlica. I nosaltres, diem en la pràctica, que no volem ser guardianes d’un patriarcat que s’ha d’extingir, més aviat volem ser col·laboradores actives en el seu procés d’extinció.

Tot i seguint amb els sostres de vidre, vull acabar amb unes paraules de la professora d’ESADE Esther Sánchez de la seva ponència a la jornada El talent femení en el lideratge de les empreses. Ella deia que no li agradava parlar de sostre de vidre, ja que creu que és més precís parlar de laberint.

El laberint, diu, és una metàfora que ens permet descriure el trajecte laboral de les dones, on anem avançant fins que de cop ens trobem una paret i hem de fer marxa enrere i buscar un altre camí.

N’hi ha que acaben arribant al destí, però el camí és dur i molt més llarg que el dels homes. Esther Sánchez deia que la part que a ella li agrada del símil del sostre de vidre és que ens permet veure què fan els homes. I jo afegeixo, perquè també és el seu sentit, no per copiar sinó per a estar en la paritat.

Per això, diu, jo defenso la idea dels laberints amb sostre de vidre, perquè mentre les dones batallem per trobar la sortida que més s’avingui a les nostres capacitats dins d’un laberint esgotador, anem veient què passa al pis de dalt quan els homes manen. Aquesta visió ens permet veure la part negativa, la que precisament ens impedeix avançar i, per tant, la que en cap cas no hem de repetir quan arribem a llocs de direcció.

Nosaltres volem la desclericalització de l’Església, però no sols per a no repetir els errors dels barons, sinó perquè creiem i volem “una Església d’iguals” o com diuen les nostres companyes sudamenricanes, en boca d’Elisabeth Schïsler-Fiorenza, una Església que sigui “Discipulado de iguales”, que volem aconseguir a través de “Una Ekklesia-logía Crítica Feminista de Liberción”


I acabaré amb la pregunta d’una nena, ho dic en castellà perquè està en una obra de l’autora que acabo de citar:

Madre, qué es una feminista?”

Una feminista, hija mía,

es cualquier mujer que se atreva

a pensar en sus propios intereses,

como los hombres no creen que debería”