Pages Menu
Rss
Categories Menu

Posted on J maig, 2018 in Notícies

És agressió sexual i no abús: nosaltres sí et creiem!

1 de maig del 2018

Què en diem els creients, les esglésies, les comunitats de fe, de la polèmica que ha esclatat sobre l’agressió sexual múltiple perpetrada per cinc nois a les festes de sanfermín-2016 i que l’Audiència de Navarra ha sentenciat ara com a “abús sexual”? 

Torna a venir-me al cap la pregunta que em fan sovint des de mitjans de comunicació: és compatible el feminisme amb la religió? Si se sosté que les religions són, per definició, sistemes de pensament jeràrquics i patriarcals que manifesten una imatge de Déu Suprem, masculí i superior, i que els éssers vius, les persones, els animals, les plantes, n’estem subordinats, la resposta ràpida és: NO, el feminisme no és compatible amb aquesta comprensió del món i de Déu. 

Ara bé, el cristianisme postula, precisament, un Déu-Amor proper, que considera l’home i la dona iguals en dignitat i amb la mateixa capacitat d’estimar i d’actuar en llibertat. Segons el relat del Gènesi sobre els orígens de la humanitat -tant mal interpretat!- el Déu cristià no ens ha creat aïllats com a individus sols, sinó que ens ha fet companys i companyes iguals i ens ha regalat la capacitat de decisió i la possibilitat de ser feliços en relació amb els altres. És un Déu que confia en les persones i per això les fa lliures i responsables de l’orientació ètica que donin a la pròpia vida. Des d’aquesta cosmovisió, haig de cridar que SÍ, que el feminisme és totalment compatible amb la fe catòlica, i per tant, deploro, denuncio i m’entristeixo davant de decisions judicials tan masclistes i porugues com la que s’acaba de fallar a Navarra aquest 26 d’abril del 2018.

Masclisme perquè, malgrat proves enregistrades de l’agressió, es considera un “abús sexual” i no una “violació”. La diferència segons el Codi Penal rau en la violència exercida i la intimidació. La pregunta és si no es tracta de violència l’amenaça de cinc nois contra una noia, que l’aïllen en una sala, la deixen sense mòbil i la violen sense consentiment. Els jutges continuen culpabilitzant la víctima perquè -diuen-, no sembla, en les imatges presentades com a prova, que la noia s’oposi amb força a l’agressió. Què hauria d’haver fet? Cridar? Enfrontar-se violentament a ells perquè la matessin? De debò que cal revisar el text de la llei com diuen els polítics per sortir del pas a les crítiques i a la ràbia expressada als carrers? Per què es valora i es jutja el comportament de la víctima i no la dels agressors? 

Rellegeixo amb interès els articles de Begoña Zabala, advocada laboralista i feminista navarresa, que explica que es tracta d’un cas de “violència expressiva” en el sentit que la violència exercida contra la dona, en aquest cas, és un acte d’iniciació grupal. Els nois es demostren entre ells que responen al model “viril” en què la seva voluntat en pot forçar una altra. Es tracta d’un exercici de pas per poder formar part de la “tribu”, del que els estudis de violència anomenen “la fratria”, això és, “la germandat” entesa com una “pàtria exclusiva” per als qui actuen sotmetent l’altra, per a aquells que mostren la superioritat, el control i la jerarquia sobre el cos de la dona. 

Des de l’ètica i la fe religiosa hauríem de preocupar-nos enormement per trencar amb aquesta necessitat de demostrar “superioritat”, sotmetiment i cossificació de l’altre, sigui per causa de gènere, de religió o creença, d’opció o orientació sexual, d’ètnia o cultura, d’ideologia política… Què ha passat, socialment, perquè uns nois necessitin trobar la seva raó de ser en l’exercici de la violència contra les dones? Es fa urgent denunciar aquesta reducció del “sentit de pertinença”. En lloc de viure’l referit al marc polític i de convivència per construir una societat democràtica real i participativa, que respecti la diversitat i la diferència, “el sentit de pertinença” queda reduït i manipulat a demostrar que es “pertany a un grup exclusiu de poder” que pot exercir violència. També els infants-soldat a l’Àfrica són forçats a disparar indiscriminadament un ostatge o un presoner per formar part de la milícia que els segresta la llibertat i l’esperit. Una vida tallada de rel i obligada a la lògica de la mort i la violència més brutal. La mateixa deshumanització, la mateixa incapacitat per pensar, per desobeir, per ser crític. Hi veig una necessitat urgent de buscar la forma d’educar en la reciprocitat i en uns vincles socials inclusius i amplis. Sento la urgència per parlar de què és ser persona i què és pertànyer a un poble.

També parla d’aquesta violència contra el cos de les dones Rita Laura Segato, feminista argentina i brasilenya d’adopció, que ha estudiat el canvi de la instrumentalització de les violacions a les dones. Ella denuncia com a partir dels anys 90 – i en tenim un exemple a la guerra dels Balcans-, les violacions massives a les dones van usar-se com a arma de guerra i  destrucció  dels vincles socials d’un poble per aniquilar-lo, i ja no només -com ho havia estat durant la tradició històrica dels conflictes- com a botí de guerra després de la lluita cos a cos entre militars militars d’ambdós bàndols enfrontats. 

Malgrat tot, vull remarcar com a positiva la ràpida i contundent reacció de la ciutadania davant de la resolució d’aquests jutges. “No és abús, és violació”, el “no és no” o “nosaltres sí et creiem” han estat alguns dels lemes i hagstags que s’han repetit a la manifestació de l’1 de maig i a les xarxes en solidaritat amb la víctima. Després de l’èxit de les manifestacions del 8 de març també a tot l’estat espanyol d’aquest any i del passat, sembla que la sensibilització i la lluita feministes han creat consciència i ens revoltem contra la violència a les dones. Ara cal que la justícia també s’hi apliqui i s’actualitzi!

Neus Forcano i Aparicio